“Planeta Blau”

Publicat en Divendres 17 Octubre 2008 per ass

Abans d’ahir al vespre, l’auditori del Centre de Congressos d’Andorra la Vella va acollir el senyor Christian de Duve, bioquímic i professor universitari belga, guardonat amb el Premi Nobel de Medicina l’any 1974. Tot just d’aparença septuagenari, el científic va parlar sense embuts, dient les coses clares i d’una manera didàctica i també filomàtica. Darrera de la veu dolça i apassionada, fragmentada en només dues o tres ocasions per una flegma al coll, en realitat s’amagava una persona erudita, prudent i molt estudiosa. L’origine de la vie, son évolution et son avenir era el tema de la conferència; un tema expressat amb poques paraules però aglutinant-t’ho tot: la vida. Un contorn intel·lectiu així va captar eficaçment la meva atenció quan vaig rebre la invitació de la ministra i per tant vaig deixar-me traslladar a una de les luxoses butaques recentment inaugurades. M’arrisco a fer un extracte de la citada ponència demanant, abans de res, disculpes en nom de la meva ignorància pels errors i per les imprecisions que pugui produir al llarg del meu relat. Les raons que m’impulsen a tal iniciativa són de fer arribar aquests coneixements a totes aquelles persones que no van poder assistir a l’admirable conferència debat a càrrec de Christian de Duve.

Acte, el dimecres 15 d’octubre del 2008, a les 19 h, a Andorra la Vella

La vida és un tema científic immens i es calcula amb mil milions d’anys.

I.- PASSAT:

Tot comença amb el big bang que és l’explosió que va tenir lloc en un temps finit i en el passat, en el qual es va originar tota la matèria i la radiació de l’univers en expansió. Es calcula que aquesta explosió es va produir fa 13,7 mil milions d’anys. D’aleshores ençà, cal destacar l’aparició del fenomen radical anomenat sistema solar que és el conjunt del sol i dels astres que graviten al seu voltant i això es va consolidar fa aproximadament 5 mil milions d’anys. Els experts vaticinen el final del sistema solar d’aquí a uns 5 mil milions d’anys, quan el Sol esgotarà el seu combustible en hidrogen que produirà reaccions de fusions que acabarien també absorbint la terra.

L’homo sapiens sapiens que es correspon a l’home actual (en el sentit tradicional), es calcula el seu origen fa aproximadament 200.000 anys. Les teories científiques per explicar els orígens de la vida sobre la terra mostren que la vida apareix fa uns 3,5 mil milions d’anys en forma de simple cèl·lules, bacteris és a dir microorganismes unicel·lulars d’estructura procariòtica.

II.- PRESENT:

Fa 150 anys, Charles Darwin (1809-1882) descobria al món la teoria de l’evolució, que capgirava la idea dominant sobre l’origen de les espècies amb la publicació del famós article: “Sobre l’origen de les espècies per mitjà de la selecció natural, o la preservació de les races més aptes en la lluita per la vida”. Avui la teoria de l’evolució no és una hipòtesi, és un fet. Davant d’això, el científic va mostrar marques d’indignació respecte de les tesis creacionistes (Creença religiosa segons la qual l’univers i totes les coses han estat originats per un acte creador) que el dia d’avui compta amb molts seguidors sobretot als Estats Units d’Amèrica.

Què és la Selecció Natural?

Informació (ADN) → Replicació

→ Còpia perfecta (Continuïtat genètica)

→ Còpia imperfecta (Variacions i Competició)

En aquest segon cas, la primera fase és la producció de variabilitat: la generació de modificacions espontànies en els individus. I la segona, la selecció es fa a través de la supervivència en la lluita per la vida: els individus més ben dotats, els que han nascut amb modificacions espontànies favorables per fer front al medi ambient tindran més possibilitats de sobreviure, de reproduir-se i de deixar descendents amb les seves avantatges. Els resistents al darwinisme topen amb la teoria científica per imposar allò que s’anomena teoria del dibuix intel·ligent. Aquests moviments culturals s’expressen mitjançant raonaments capciosos i, més o menys implícits on s’ignora l’atzar.

Em va fer molt gràcia quan el professor va explicar que amb els seus quasi 100 anys d’existència, ha vist com la població mundial ha passat de 2, 4 per atènyer actualment més de 6,5 mil milions d’habitants. Aquesta espectacular corba exponencial de la població terrestre és fruit d’una incontestable evolució biològica i cultural. Les conseqüències d’una explosió i d’un creixement grandiós com aquest són nefastes i, corresponen simplement al preu de l’èxit.

Ens consta avui l’evidència de les afirmacions següents:

1.- Esgotament dels recursos naturals.

2.- Pèrdua de biodiversitat.

3.- Desforestació i desertificació.

4.- Canvi climàtic.

5.- Pol·lució.

6.- Ciutats sobrepoblades (+ de 20.000.000 d’habitants).

7.- Conflictes i guerres.

La pregunta que es pot plantejar és: qui és el culpable d’això? La resposta del científic va ser contundent: La selecció natural. La selecció natural és cega i absolutament imprevisible. En efecte, la selecció natural és la representació científica del “pecat original”.

III.- FUTUR:

A grans trets, se’ns presenten els escenaris següents:

1.- Deixar fer la selecció natural. Es pot intentar intervenir, com?

2.- Corregir els gens. L’eugenisme és el corrent ideològic que propugna l’eugenèsia per millorar l’espècie humana. Tot això suscita nombrosos problemes que han engendrat una nova branca de l’ètica coneguda com bioètica. I condueix a nous plantejaments i a nous interrogants però, també, al perill, denunciat per molts filòsofs. En definitiva, aquesta solució sembla molt complicada gairebé impossible.

3.- Protegir l’entorn, el medi ambient. L’ecologia és una ciència que estudia les interrelacions entre els éssers vius i el seu entorn, tant amb altres éssers vius, com amb els aspectes físics a més de dependre dels factors socials i econòmics. En aquest punt, vaig coincidir plenament amb que els partits dits verds practiquen massa sovint el misticisme. Hi ha una moda perillosa que consisteix en la “sacralisation” (Atribuir un caràcter sagrat a les coses). El coneixement científic discrepa de l’estratègia d’allò que és sagrat. El professor va precisar convincentment que la natura és totalment indiferent.

4.- Recâbler les neurones. L’epigenètica és una nova línia d’investigació bioquímica: “La epigenética es el interlocutor del ambiente con la genética, es lo que explica la acción del estilo de vida sobre los genes”. Les recerques se centrarien en les sinapsis del nostre cervell (Regió de comunicació i de transmissió d’impulsos nerviosos entre les neurones o entre una neurona motora i el múscul). En aquest punt, en Christian de Duve va recalcar molt el paper de l’educació. L’educació és essencial per la supervivència de la humanitat. Cal educar l’educador i, és el gat que es mossega la cua!

5.- Avenir entre les mans. Per fer passar el missatge anterior és molt important la comunicació. Aquesta comunicació és molt eficaç a través de la religió. L’experiència religiosa de la humanitat no és gaire encoratjadora. En aquest punt ens queden solament els nostres dirigents polítics i la selecció natural que malauradament no encarnen la saviesa.

6.- Donar més poder a les dones. Està científicament demostrat que les dones són genèticament menys combatives (exceptuant per exemple M. Thatcher que en el moment en el qual va exercir el poder ho va fer amb les aptituds pròpiament masculines). La Dona té l’instint protector més desenvolupat. La dona és una persona d’òrgan sexual femení de l’espècie humana, per oposició a l’home (individu d’òrgan sexual masculí). La seva anatomia li permet gestar i donar llum. La dona pot jugar un rol imminent en el nostre futur. La dona és més conscient de les forces que han obrat la natura.

(Aplaudiments…)

Aretologia pel Martí i pel Sergi, 17 d’octubre del 2008.

Arxivat sota: Català | Etiquetat: , , , , , | Cap Comentari »

Fira de Sant Lluc i el Puntillisme olotí

Publicat en Divendres 10 Octubre 2008 per ass

Aiguamolls de la Moixina, Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa

Amb motiu de la diada de Sant Lluc, el dia 18 d’octubre del 2008, a Olot hi hauran erupcions festives amb la celebració de la seva tradicional fira amb exposicions, concursos, parades artesanes, mostra ramadera i amb altres activitats.

Les Porxades de la Plaça Clarà d’aquesta ciutat s’ompliran un any més, de pintors, negociants, col·leccionistes, tafaners, experts i passejants enmig de dibuixos, de pintures i d’obres a geometria variable. És el lloc perfecte per obrir-se un camí en l’art de la pintura. I també per adonar-se que malgrat l’embolic de l’ostensible manifestació creativa és deliciós constatar l’energia artística d’Olot i dels seus voltants.

La proliferació histèrica de la gravíssima crisi financera actual originada bàsicament per quatre malèfics especuladors temeraris i un context internacional profundament incert i desconfiant és una prova més que l’especie humana és cap-gros. El diner no és forçosament esnobisme però el problema és que ens passem de la ratlla i de la necessitat. Doncs bé, calma!

Sense adonar-me’n, he fet el gest d’interessar-me una mica per la pintura. M’agrada molt visitar museus i deixar-me emportar per la màgia d’unes quantes pinzellades sobre una tela. M’agrada l’impressionisme; la juxtaposició de colors purs en tocs fragmentats. M’interessa aquest moviment informal i romàntic on l’únic objectiu és traslladar a l’obra les impressions impregnades en els sentits i a la retina. Monet deia: “El motiu és per a mi del tot secundari; el que vull representar és el que existeix entre el motiu i jo”.

Vull recordar un pintor català, d’Olot, molt estimat. En Marià Oliveras, un home que li agradava les coses senzilles i ben fetes. L’obra d’en Oliveras està:”immers en una descomposició geometritzant del paisatge que sembla desembocar en un cubisme, en el que el color es suavitza” (M. Oliveras de Domènec Molí, 1990, Àmbit Serveis Editorials). L’estil d’aquest artista olotí se circumscriu a un estil de pintura puntillista. El sistema és l’adopció de minúscules pinzellades en forma de punts i l’acumulació d’una gran varietat de colors i de tons. Una presentació així capta immediatament l’interès i, la ment lògica i reflexiva s’invita al somni.

Bassa de Godomar, M. Oliveras, 1990

Arxivat sota: Català | Etiquetat: , , , | Cap Comentari »

Feu una bona parella?

Publicat en Dimecres 24 Setembre 2008 per ass

A mitjans de setmana passada, el meu ordenador del despatx va trontollar.

Això va sacsejar una mica la meva feina. Aquestes coses sempre passen al pitjor moment (A la rentrée tinc molt treball). Podria haver-me desesperat però només ha estat un petit ensurt. Els meus amics i informàtics, el Jordi, el Franc i el Sergi (TECOB) van actuar amb l’especial habilitat, rapidesa i afabilitat que els caracteritzen. Dilluns passat estava 100% operatiu. Com altres vegades, el Jordi insisteix amb que tingui més cura a l’hora d’organitzar i actualitzar els meus fitxers. Aquesta vegada m’ha convençut i ho he fet. Em va gravar les dades amb uns cedés i des d’aquests he anat poc a poc triant i llençant informació a la nova xarxa informàtica gestionada per un programa molt ben parit que es diu Unison.

Treballo amb el sistema Linux  des de fa un temps i n’estic molt content. D’aleshores ençà, no he tingut més problemes de virus i el sistema no se’m queda penjat. Els programes que més utilitzo es diuen OpenOffice, Evolution i Firefox. La novetat és el Krusader i consisteix amb un programa intel·ligent que em permet facilitar la gestió dels meus fitxers entre ells. Em sembla que amb només dos o tres dies d’utilitzar-lo, no podria prescindir-me’n. Últimament he estat doncs, buscant, triant, ordenant i guardant dades. Pensava que seria feixuc, i no, al contrari! M’he trobat de tot i de vegades he exclamat:”Pobre de mi!”. He llegit un document i el penjo a continuació. Crec recordar que va ser l’endemà d’un sopar bien arrosé, on ens vam trobar tres amics en un moment on estàvem visquen unes relacions íntimes molt diferents.

“Parella:

Els diners no fan la felicitat.

Això ho proclama la dita popular i ho han demostrat els especialistes. Més exactament, a partir d’un cert nivell de benestar material, els diners cada cop tenen menys a veure amb la felicitat. Els pronòstics apunten que les depressions i la resta de trastorns tendeixen a créixer en una societat en què el benestar material regna.

La meva pregunta és què fa feliç i/o què és estimar? Tots tenim una experiència, i respecto el diàleg! Més que res, per mi el rigorós respecte dins de la parella és essencial. Conseqüentment, les infidelitats no poden ser mai un bon exercici d’enamorament. En la parella crec que ha de predominar la constant en afecció i la lleialtat envers aquella persona amb qui hom té un veritable lligam d’amor. La resta és consumir zàpings i diluir-se. El concepte que tinc de la parella ha de conjuminar el sentiment amorós amb la llibertat, la generositat i la fertilitat intel·lectual. El compromís de la parella moderna és el respecte mutu i la igualtat, ingredients que permetran a totes dues persones individualment enriquir-se il·limitadament i així mateix embellir-se personalment i construir quelcom junts. La promiscuïtat i els fantasmes més o menys exacerbats són irreversiblement anihilament i fracàs. Les dues opcions i altres existeixen, és clar, però les dues alhora són incompatibles. El poder del diner en moltes ocasions s’empara de les parelles convertint-les en freds ninots enmig de tripijocs insensats i infèrtils.

Amb tot, com més senzills, millor!”

Arxivat sota: Català | Etiquetat: , , | Cap Comentari »

Vèrtex pirinenc (II), “The Time Machine”

Publicat en Dimarts 26 Agost 2008 per ass

Viatjar en el temps no és una utopia.

M’atreviria a dir fins i tot que veure tan a prop un món que ens porta immediatament en el passat és captivant, regenerador i crea dependència.

El passat, avui, és capaç?

La moto em permet justament fugir, explorar els paratges limítrofs del meu país: aprendre. Vull entendre-hi alguna cosa. Les maniobres per camins tortuosos, estrets, i amb poc asfalt els realitzo en distancies dins d’un radi màxim de 50 km, des de qualsevol punt de la frontera natural i cresta topogràfica franco-catalana.

De petit, recordo que l’efecte de les muntanyes que em rodejaven era una incògnita fins el dia que hi vaig pujar. Darrera, hi havia una altra muntanya encara més gran. Em vaig despertar sobtadament d’un somni! Sempre estic anhelós d’anar-hi, de capbussar-hi. La màquina del temps mòbil em deixa mirar de reüll i, amb un sacratíssim sentiment de curiositat humana identifico els verídics orígens muntanyencs dels quals els meus gens dimanen. Em costa rebutjar l’escepticisme d’aquesta realitat rústica i més ruda…

A finals de juliol, un dia, de bon matí, em vaig endinsar per la vena cava inferior de l’hexàgon veí: L’Hospitalet-près-l’Andorre, Mérens-les-Vals, Ax-les-Thermes, Savignac-les-Ormeaux, Luzenac, La Remise, Verdun, Sinsat.

Vaig deixar la N-20 per afrontar el misteri, el desconegut, el més enllà, el més amunt, allò que hi ha darrera. Vaig trencar cap a l’esquerra per a anar a Bouan i començà l’aventura, començà l’espectacle, començà el començament; Larnat, Arquizat, Capoulet-Et-Junac, Laramade, Vicdessos. Havia deixat enrere la zona del Parc de la Prehistòria (Grotte de Niaux etc.) per enlairar-me en direcció de pics, travessant valls, colls i ports. Superb, verge… ho descobreixo per primera vegada, no volia imaginar-me res abans! Tot m’era molt familiar.

A l’alçada de Vicdessos, hi ha molt a prop el Pic d’Estats que es troba a 3.145 m. I després, Suc-et-Sentenac, Aulus-les Bains: quin poble més bonic!

Oust, Sentenac-D’Oust, Vallée de Bethmale, Castillon-en-Cousserans.

A Audressein, després de quilòmetres d’estretes carreteres molt secundàries vaig parar per agafar forces al restaurant L’auberge d’Audressein que recomano com a lloc per fer suculents menjars gastronòmics! Va satisfer la fam, la set i també va satisfer el meu paladar. Com és possible un lloc així, allà?

Com el fill gran dels veïns del costat que fa tota la nit unes festes ben ruixades d’alcohol, tinc la sensació que som el veïns sorollosos i pol·luents del Pirineu. Elois o Murlocks? Tot plegat ens pot fer ballar el cap!

No vagis tan lluny, no vagis tan de pressa!

“Nous sommes passés d’un animal à l’autre, de la taupe au serpent, dans le régime où nous vivons, mais aussi dans notre manière de vivre et nos rapports avec autrui”

Gilles Deleuze

Arxivat sota: Català, Français | Etiquetat: , , , , | Cap Comentari »

Vèrtex pirinenc (I)

Publicat en Dimecres 30 Juliol 2008 per ass

He après fa poc a anar amb moto.

El monocilíndric que em transporta el vaig comprar de segona mà a un afable amic d’Ordino. La rajada de sensacions que t’assalten quan pilotes un vehicle com aquest és irreprotxable. Els moviments combinats amb el permanent estat en equilibri amb els quals et sotmets són insuperables. El Cx, les acceleracions, l’estupefacció i el cansament després d’unes hores de desplaçament em produeixen importants efectes que milloren la meva resistència intel·lectual i em redueixen l’ansietat i la tensió, així com alguna rampa als braços i al coll.

Tanmateix em cau l’ànima als peus quan observo que en el món dels motoristes també excel·leix el complexe de Peter Pan. No acceptes que has de madurar i vius en un món de somnis que es digne que hom se’n rigui de tu! El casc, les ulleres de sol, la jaqueta i els pantalons reforçats, les botes i els innombrables accessoris converteixen l’innocent consumista de butxaca foradada en un esplèndid androide. L’excusa és la de sempre: vetllar per optimitzar la seguretat! I si no vols córrer perills, per què no et quedes a casa i et poses una tetina tèbia d’un biberó a la boca? D’aquesta manera no faràs cagar el món amb l’arrogant saludo motociclista!

La metàfora del motorista ressorgeix com una expressió de la angoixa existencial de com a mínim una generació de nens estúpidament mimats i nascuts, durant la dècada dels anys setanta. La cosa es complica més quan amb aquesta immaduresa que actua com una durícia al cervell es mixtura amb un sentiment eufòric de masclisme primitiu. És el procés de trasmudança de la potència mecànica del vehicle en aparença de potència sexual. La sensació que vaig tenir quan vaig agafar la moto per primera vegada és la de percebre la violència del fenomen pistó, compressió, explosió de sota del seient com si és tractés d’una ejaculació forta i perpètua. I tot això, em recorda el lema clàssic sobre l’assumpte: la transversalitat del cranc!

És tard i vol ploure!

Arxivat sota: Català | Etiquetat: , , | Cap Comentari »

Paranoia Hysteriofunk

Publicat en Dimarts 17 Juny 2008 per ass

El més probable és que hi hagi una urgència a aixecar moviments subversius.

Adjunto una portada de la revista “Actuel” que es publicava als anys 70, enmig d’una protestació fluctuant (seriositat) però de ben segur en un procés d’autoconeixement de la necessitat de reivindicar la llibertat. Aquesta reviviscència és saludable perquè hem de comprovar l’obligació de la permanència de corrents contraculturals…

Ens hem de preguntar coses, sense parar!

Avui s’ha convertit en un lloc deprimit on sovint tinc ganes de fugir de tothom. Què se n’ha fet del plus freak et moins fric?

El meu instint assassí creix quan entro en contacte amb el free jazz, i m’ho imagino mitjançant l’aglutinació d’estils musicals que s’esbarallen en ple procés abstractiu.

Els Hysteriofunk (banda andorrana) són els fixadors d’un brillant fenomen experimental. Estan molt inspirats pel gènere musical dels anys 1960. En diuen psicodèlia. És una construcció rítmica poc complexe i hipnòtica. Les melodies són repetitives i penetrants. Els solos instrumentals són llargs i tortuosos. El paisatge musical d’aquest grup presenta velocitat, neguit i impaciència; ho fan amb tota llibertat per atènyer amb els seus efectes sonors i distorsionats; la delectació!

Hysteriofunk són: Oriol Vilella (guitarra), Oscar Llauradó (baix), Roger Casamajor (teclats, samplers, programacions) i Lluis Cartes (bateria).

Hysteriofunk actua al Festival Testarock, el proper dia 5 de juliol a les 22 hores, al casc antic d’Andorra la Vella, Cap del Carrer, Principat d’Andorra.

Aixopluga-t’hi!

Arxivat sota: Català | Etiquetat: , , , | Cap Comentari »

Surrealisme olotí

Publicat en Dijous 29 Maig 2008 per ass

Em resulta difícil d’explicar i de resumir amb poques ratlles la riquesa artística de la comarca catalana de la Garrotxa, però, no em sembla inútil interessar-nos-hi encara que només sigui de manera sintètica. La seva capital, Olot, és el clar exponent de la intensa vitalitat cultural, des de fa més de dos-cents anys, en aquelles contrades conegudes per un ric patrimoni natural.

Sóc un profà en pintura però alhora sento una immensa emoció quan observo per exemple una obra paisatgística com la del gran pintor Joaquim Vayreda i Vila (1843-1894), nascut a Girona i impulsor de l’escola de pintura d’Olot.

“El jove pagès”, Joaquim Vayreda Vila (1871-76), Col·leccions de pintura de l’Abadia de Montserrat.

Els volcans que formen el parc natural de la zona i els boscos amb aiguamolls són tants i excepcionals, que proporcionen a l’artista una inspiració en abundància. Actualment, l’escola de Belles Arts fundada l’any 1783 que al cap dels anys ha produït pintors destacats ha passat a ser una Escola Superior d’Art i Disseny i, sempre amb les ganes de perpetuar l’ensenyament de l’art, en el reconegut centre artístic.

Dels diversos pintors olotins que espero més endavant presentar-vos-en algun, m’agradaria destacar l’originalitat d’en Joan Clapera Mayà. El pintor Clapera Mayà es nascut a Olot l’any 1929 i va ser alumne de la reputada escola d’Olot. Quan se’m presenta davant meu un oli d’aquest pintor expressionista, em sento captivat immediatament. Estic segur que els records de la meva experiència amb la literatura surrealista i més absurda que vaig sobrevolar en l’adolescència com les obres d’en Jarry, Ionesco, Kafka i Beckett accentuen el meu interès per l’abstracció i per la tècnica surrealista. És per entendre’ns, una necessitat d’endinsar-nos cap a la introspecció on el color actua com una nova forma de ser.

Em permeto també de manifestar que la gràcia artística d’en Clapera és la composició d’una manera molt efectiva dels elements com el color i el sentiment. És evident que l’emoció de l’artista, marcada per les seves terres, és molt profunda i, és per això que la seva pintura ressalta l’omnipresència gairebé demencial d’espantaocells, de pallers i de volcans etc. El trencament amb les formes i la utilització de colors intensos sovint diferents dels que es poden percebre de la realitat fan de l’obra d’en Clapera Mayà una creació singular, fascinant i entranyable.

Acabo amb una il·lustració del cèlebre pintor.

Arxivat sota: Català | Etiquetat: , , , , | Cap Comentari »

Les dissociacions (Principi de)

Publicat en Divendres 16 Maig 2008 per ass

La Verònica és una jove, conforme al tipus més normal imaginada pel Paulo Coelho i, correspon amb el que en la nostra societat és la institució del matrimoni, la família: al cap i a la fi una fantasia i sobretot una gran dosi letal.

M’explico.

La llei del matrimoni, del dia 30 de juny del 1995 és un exercici sorprenent, de cap a cap, de falç angelisme. El text es permet d’enunciar en el seu article 1.2 que la família és l’element bàsic de la societat i té dret a la protecció econòmica, social i jurídica de la mateixa societat i de l’Estat. Em causa molta estupefacció descobrir la manera com aquesta llei s’esmerça a custodiar les nostres dinasties. El paper de la llei hauria de ser més aviat el de dictar més o menys afortunadament una norma per regular i facilitar la vida política, social i econòmica de la comunitat. I, no serveix de res fer prova de circumspecció. Com pot pretendre una llei regular la vida de la família quan de molt petits ens inculquen allò de que cada casa és un món? Davant la impossibilitat queda només comportar-se educadament i a llarg termini convertir en axioma l’evidència del citat paràgraf. Em confonen amb les seves obvietats i les seves veritats de La Palice.

Per vetllar i protegir el matrimoni, l’Estat recorda essencialment que els cònjuges estan obligats a viure junts, llevat de justa causa que ho impedeixi, a respectar-se mútuament, a guardar-se fidelitat, a ajudar-se moralment i material i a actuar sempre en interès de la família i, poca o molta cosa més. En aquest punt es quan es pot fàcilment redargüir-ho sostenint que amb una bona quantitat de voluntarisme a l’estil inimitable d’en N. Sarkozy podria, com a mínim, plantejar-me la possibilitat de seguir els passos de tots aquells que anuncien, sense pudicícia en proclames, l’”unitas carnis”.

La família és un fenomen de grup innat. No et facis il·lusions! I encara menys quan l’aportació tècnico-jurídica d’aquesta institució està inspirada amb els principis associacionistes. Els excessos es paguen sempre! De tot això, no en puc concloure res més que la família es crea en la fissió. Els defensors del principi de les dissociacions invoquen l’alliberament de l’home del seu pare i de la seva mare i, la teoria de la satisfacció diferencial de les necessitats dels uns i dels altres. En fi, m’agrada pensar amb l’eminent valor de la distanciació per respecte a la persona i com a expressió d’honestetat. Pel dret, és molt més important el divorci que el matrimoni i ja va bé. Però tot i així, la nostra llei confon la família i els llargs capítols sobre separació i divorci mereixen posar-se al dia.

La Verònica decideix suïcidar-se però ningú sap per què!



Arxivat sota: Català | Etiquetat: , , , | Cap Comentari »

El xarlatà visionari. Vida i elucubracions de Tomasz Kotowski (Part 5)

Publicat en Divendres 9 Maig 2008 per jax

Carta de Tomasz Kotowski a jax

Warszawa 1956

Benvolgut farsant,

Després de lectura i relectura dels seus intents de narració sobre la meva vida i obra, m’he decidit a respondre a tan important sac de mentides i barbaritats.

Durant molts anys he estat treballant en el camp de la investigació astronòmica, així com en el de la física i més concretament la química. He dedicat la meva vida a la recerca i l’ensenyament, he treballat amb noms il•lustres i en universitats prestigioses. La biografia que ha estat fent sobre la meva persona és inadmissible, i quan dic biografia poso els dits índex i major de cada mà de cada costat de la paraula, fent un signe de “v” i plegant i desplegant els dits dos cops, il•lustrant un “entre cometes” o un “orelles de conill”. La meva carrera sencera ha estat posada en dubte per culpa de la publicació d’aquests episodis pseudobiogràfics, i quan dic pseudobiogràfics ho faig amb la mà plana fent un moviment diagonal des del cel fins al meu pit indicant que ho poso en itàlica perquè m’acabo d’inventar aquesta paraula.

La primera impressió que té el lector quan llegeix aquests episodis és que va improvisant de manera escandalosa, sense estructura ni ordre, inventant capítols i afegint absurdes anècdotes, no només falses, però també reveladores d’una imaginació cansada. No sap el que es diu ni sap què dir, pensarà la gent, i això, el fet que el lector no valori el seu treball “me sua soberanament sa polla”, i quan dic això ho faig fent un moviment de dalt a baix amb el puny semitancat simulant un penis subjecte entre els meus dits i amb gestos bruscs de l’altra ma il·lustrant esquitxos contra el terra d’una ma molla de suor.

El que realment em dol, no és la seva constant falta de rumb, ni el desordre general de la història, ni la pretensió d’explicar un relat inèdit, pretensió que hauria d’haver valorat abans de començar i no un cop ha escrit quatre capítols i no sap com continuar. El que em fa bullir la sang és la total ficció del relat. No ha dit una sola veritat sobre la meva vida, tot és mentida, tot. Ni tan sols les fotos són autèntiques. I les dates són triades a l’atzar, i molt mal triades per cert.

És per això, benvolgut farsant, que he decidit escriure aquí per deixar clar a tothom que no sóc el boig que pretén en aquest rídicul conte, que no he observat mai cap cometa, que no he conegut mai al Sr. Planck, que aniré tan lluny com faci falta per desmentir totes aquestes calúmnies sobre el meu estat mental, que no descansaré fins que no aconsegueixi reparació, que no pararé fins que es disculpi públicament i retiri tota obra calumniosa escrita sobre la meva persona.

Si, per fi, s’adona del mal que ens està fent, a mi i a la veritat, i decideix disculpar-se i corregir els seus errors, estaré encantat d’explicar-li en detall la totalitat dels meus treballs científics. Estic disposat a tenir un gest de bona voluntat si es retracta ràpidament, i quan dic bona voluntat ho faig executant una complexa gestual que no sabria explicar però que acaba donant a entendre a l’interlocutor que porto un sombrero mexicano i unes sandàlies de pell de cabra.

Espero la seva resposta, i espero que arribi abans que comenci les accions judicials contra la seva persona.

Atentament,

Tomasz Kotowski

Arxivat sota: Català | Etiquetat: | 4 Comentari »

Viure en el fang

Publicat en Dijous 8 Maig 2008 per ass

La justícia s’eleva ella sola com un castell reclòs damunt de la societat que ha de jutjar. Ho fa malament perquè els castells es construïen només a l’edat mitjana. Vam deixar enrere l’estat feudal i persistim homo sapiens sapiens? Afirmo ultra això que la sort o la dissort d’haver d’ésser jutjat un dia és tan dèbil que tinc rarament l’atracció de necessitar educar-los com a ciutadans. Deixeu els nens divertir-se entre ells! Però, avui encara juguen als patis de les escoles aux gendarmes et aux voleurs? Reivindico el folklore enigmàtic i el divertiment germinatiu…

La paranoia és evident. Només cal referir-se al bombardeig mediàtic de merda que els mitjans de comunicació han divulgat aquests dies sobre el col·lapse dels tribunals espanyols, fent una menció molt especial als catalans que encapçalen el rànquing dels més dolents. Això no és una notícia sensata perquè tots sabem quines són les dificultats de la justícia actualment i tots treballen amb les mateixes obstruccions. És la puta mania que tenen d’afrontar sempre els uns contra els altres. El Barça i el Madrid. Mai havia tingut, com ara, la sensació que els nostres veïns estaven tan envaït d’una mena de complexe d’inferioritat produït segurament pel recent passat franquista.

Recordo revoltat els dos debats televisius que enfrontaven els caps de llista dels dos principals partits democràtics espanyols. Vaig veure com un formiguer de periodistes fotien profusament la pilota a aquells dos senyors molt respectables i, malauradament el debat va ser estèril i patètic. Amb aquestes actituds no veig com es poden solucionar o millorar els problemes quotidians de la gent, com una urgent pràctica raonable de la justícia. El dia 14 d’abril del 2005 va venir un senyor que era el President del Consell General de l’Advocacia Espanyola a fer una conferència i va dir que els temes relacionats amb la justícia no donaven ni treien vots. L’administració de la justícia pateix arreu una patologia violent però superable a condició de fer una veritable i valenta política.

Arxivat sota: Català | Etiquetat: , , , | Cap Comentari »

Next Page »